Benvolguts lectors, tinc avui el plaer d’escriure sobre la interessant vida del Príncep Carles Hug de Borbó-Parma (1930-2010) el qual fou duc de Parma i Piacenza, cap de la casa ducal de Parma i pretendent carlí al tron d’Espanya. Obra seva és la conversió del Partit Carlí en una formació socialista autogestionària. Sobre aquesta conversió en destacaria el seu llibre: “La vía carlista al socialismo autogestionario”.
De totes formes, abans de parlar sobre aquest aristòcrata, crec que seria convenient fer una brevíssima descripció històrica del moviment carlí.
L’any 1833 amb la mort del Rei Ferran VII es va produir a Espanya un conflicte dinàstic entre els partidaris de coronar a Carles Maria Isidre (germà del difunt Rei) i els partidaris d’entronitzar a Isabel (filla de Ferran). Pocs anys abans de morir, Ferran, havia derogat la Llei Sàlica que impedia regnar a la seva filla, aquest fet va ser considerat il·legal pels partidaris de Carles (els carlins) llavors va començar la primera guerra carlina, que seria la primera de 3 guerres civils que s’estendrien al llarg del segle XIX. Amb l’excusa del plet successori es van enfrontar dos mons diferents, dos maneres d’entendre la societat i el govern. Per un costat estaven els defensors de la monarquia tradicional, representada pel pretendent Carles (Carles V pels carlins) i defensada per gran part del clergat rural i els camperols de Navarra, País Basc, Catalunya, València i Aragó. A l’altra banda estaven els defensors de l’Espanya liberal, els defensors d’Isabel, la burgesia, i una part important de la noblesa.
– La primera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1833 al 1840.
– La segona guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1846 al 1849 i es va produir majoritàriament a Catalunya.
– La tercera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1872 al 1876 i va enfrontar al pretendent Carles VII (possiblement el Rei carlí amb més dots de comandament i lideratge) amb els governs d’Amadeu I, la I República Espanyola i Alfons XII.
Al llarg del segle XIX el carlisme va desenvolupar una ideologia centrada en els principis de: Déu, Pàtria, Furs i Rei.
– Déu: Defensa dels principis cristians i tradicionals de les Espanyes.
– Pàtria: Defensa d’una concepció d’Espanya contraria al centralisme, anterior al nacionalisme, més pròxima a la idea d’Imperi (diversos pobles units sota una mateixa corona i una mateixa Fe).
– Furs: Defensa de les lleis pròpies dels antics regnes i principats que formaven les Espanyes. L’organització foral permet als regnes de la corona governar-se a si mateixos.
– Rei: Defensa de la legitimitat del Rei carlí. El Rei carlí és qui vetlla per la defensa dels principis abans esmentats i que estan escrits per ordre d’importància.
Després de la derrota en la tercera carlinada el moviment carlí intentà altres aixecaments però no ho aconseguí, es dedicà llavors a l’activitat política hi ha consolidar un autèntic poble carlí dins d’Espanya. Una comunitat de persones que es reunien als cercles carlins per parlar de les vivències o que organitzaren mútues de salut.
Com ja havien demostrat en anteriors ocasions l’amor que sentien per la seva terra era notori. Quan l’any 1905 la redacció de la revista satírica ¡Cu-Cut¡ juntament amb la de La Veu de Catalunya foren assaltades per l’exèrcit espanyol (amb el pretext de que havien ofès a l’exèrcit) el carlisme participà al costat dels nacionalistes catalans i dels republicans en la formació de la Solidaritat Catalana, una formació política que tenia com a objectiu defensar la dignitat de Catalunya.
El pretendent carlí Jaume III es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i el moviment fou sistemàticament perseguit. L’any 1930 el carlisme presentà la seva proposta d’Estatut de Catalunya, en ell es defensava el concert econòmic, el català com a única llengua oficial, la possibilitat de confederar els territoris coneguts com a països catalans i altres punts molt interessants de llegir. De totes formes, amb la proclamació de la II República i l’espiral anticristiana que vivia el país, el carlisme es va centrar bàsicament en la defensa del catolicisme i l’oposició a la República. Després de tenses negociacions, l’any 1936, el carlisme posà els seus requetès a disposició de la sublevació. Aquell mateix any el pare de Carles Hug fou nomenat regent i entrà a Espanya on participà en la Guerra Civil.
Qui era el pare de Carles Hug?
Francesc Xavier de Borbó-Parma i Braganza, va néixer a Itàlia l’any 1889 i era fill del Duc de Parma i nét del Rei de 
Portugal. Cursà els estudis universitaris a Paris i quan començà la I Guerra Mundial hi participà dins l’exèrcit belga. Participà en els preparatius de la Guerra Civil Espanyola però l’any 1937 no acceptà el decret d’unificació entre carlins i falangistes i per aquest motiu fou expulsat d’Espanya. Un cop acabada la guerra el carlisme sofrí una expropiació dels seus bens i l’hostilitat del nou règim franquista. Quan començà la II Guerra Mundial i degut a les seves conviccions cristianes i antifeixistes lluità dins la Resistència francesa. Va ser per aquest motiu que acabà als camps d’extermini de Natzweiler primer i de Dachau després. Va abdicar per motius de salut l’any 1975 però Carles Hug ja feia temps que havia pres contactes amb la política.
Jordi Aragonès
Bloc de Jordi Aragonès 