Rajoy, Catalunya i la UE: Idiota o hipòcrita?

Bona tarda benvolguts lectors.

Ja fa uns dies escoltava sorprès unes paraules del President Rajoy que deien així: No estoy dispuesto a jugar con la soberanía nacional. Entenc i respecto aquesta postura, però em sorprèn que sigui Rajoy qui ho defensi, com també em sorprendria que ho defensés algun dirigent del PSOE. Sí és veritat que Rajoy té alguna consideració per la sobirania nacional d’Espanya no entenc el seu posicionament respecte la UE. Potser no està disposat a jugar amb la sobirania nacional d’Espanya perquè, de fet, Espanya ja no en té d’això, perquè Espanya no és sobirana.

Defensar l’actual Unió Europea i la política dels seus euròcrates és totalment respectable (com també ho és no defensar-la), però les persones que governen aquesta institució no són precisament els paladins de la sobirania nacional, de fet, són els que volen acabar amb els anomenats estats nació com va dir el belga Van Rompuy. Així doncs, Rajoy no està disposat a jugar amb la sobirania nacional quan parlem de Catalunya (tot i que Déu n’hi do la força que dona al independentisme) però accepta que Espanya no sigui sobirana quan parlem de la UE, perquè recordem que Rajoy poca cosa pot fer ja sense el consentiment de la Unió Europea.

De fet, la Unió Europea i Rajoy tenen coses en comú, a cap dels dos els hi sembla bona idea consultar a la gent en referèndum o respectar la voluntat expressada en aquests (recordem Suïssa). Però anant al punt que ens interessa: Per què Rajoy fa una defensa de la sobirania nacional espanyola i defensa l’actual UE? Les respostes que em venen al cap són dues:

1-      És idiota i no entén que defensar una idea d’Estat espanyol sobirà dins de la UE no té sentit. Com pot ser sobirà un estat que no pot decidir ni la seva política econòmica sense el consentiment europeu?

2-      És un hipòcrita i quan ha de defensar la sobirania nacional davant d’un públic espanyolista ho fa sense remordiments tot sabent que Espanya ja no és un estat sobirà. És a dir, davant de la UE actua d’una manera i davant de cert públic encara parla d’estats sobirans.

Recordant unes paraules que vaig sentir a la molt patriota presentació de VOX a Barcelona li diria a Rajoy i al PP que: Espanya no és una nació. Espanya és molt més que això. Espanya és una regió de la UE.

Jordi Aragonès

Anuncis

Nota de comiat als companys d’Unió

Aquest escrit va destinat principalment als col·legues de partit i amics d’Unió Democràtica de Catalunya. Després d’una llarga reflexió he decidit demanar la meva baixa de militant.

En primer lloc, he de mencionar que nacionalista i democristià són els dos adjectius que millor defineixen els meus plantejaments polítics, igual que són els dos pilars sobre els quals s’alça la ideologia d’Unió. Però en els últims anys hem presenciat un llarg llistat de greuges de l’Estat Espanyol cap al nostre Principat que em porten a adoptar una actitud molt més contundent de defensa nacional, obertament independentista. He de dir que l’actitud de les forces polítiques castellanes (PP, PSOE, UPyD, VOX etc) em porten a pensar que no hi ha encaix possible i que el diàleg no serà respòs per la seva part. A més a més, em costa molt defensar el diàleg amb gent que prohibeix la Senyera a les Illes Balears, censura els mitjans de radio i televisió en català al País Valencià, fa el possible per anular les associacions que defensen la cultura en comú o ens porten a la asfixia econòmica.

En segon lloc, un altre dels punts que em porten a adoptar aquesta decisió, són altres discrepàncies polítiques no relacionades amb els meus posicionaments nacionals, per exemple l’europeisme. El meu europeisme és molt diferent del que pugui defensar el partit, jo sóc dels que encara creuen en la sobirania dels parlaments nacionals, dels que els hi costa molt acceptar cedir la nostra sobirania a entitats no elegides democràticament. Durant segles la ciutadania ha lluitat perquè els nostres representants polítics -els que prenen les decisions que ens afecten- siguin elegits per sufragi universal, crec que la Unió Europea ha de millorar molt en aquest sentit. En definitiva, sóc dels que encara creuen que les decisions que afecten a Catalunya les han de decidir els catalans.

En tercer lloc, tot i que la política ha estat sempre –juntament amb l’estudi del passat- una de les meves gran passions, he de dir que les disputes i tensions entre les diverses tendències dins del partit (que arriben a portar a algunes situacions desagradables com les d’algunes eleccions internes) em fan perdre les ganes de participar en la vida de la formació política. Seria injust dir que això és cosa d’Unió, perquè aquestes situacions es donen en la majoria de partits polítics. Hi ha gent que accepta aquestes situacions i malgrat tot continua defensant els seus plantejaments dins el partit però en el meu cas he de dir que em fan molta mandra i que abans que veure’m ficat entre unes o altres prefereixo dedicar-me a l’estudi de la història que és el que realment m’apassiona.

He de dir, però, que adopto el camí fàcil, el de deixar el partit. És el camí fàcil perquè això que faig més d’un militant s’ho pot haver plantejat i tot i així continua defensant les seves idees dins del partit. Seria més lloable que em quedés dins el partit, participés en els actes i defensés les meves idees, però com ja he dit, em fan mandra certes situacions. Per tot això, he decidit desvincular-me d’Unió.

Per acabar aquest escrit m’acomiadaré amb la frase que va pronunciar el líder democristià Manuel Carrasco i Formiguera segons abans de ser afusellat pels franquistes:

Amunt, avant, visca Catalunya lliure!

Jordi Aragonès

El monarca rebel (part II)

Per començar, deixeu-me demanar disculpes pel llarg temps transcorregut entre la publicació de la primera part d’aquest text i la segona part que ara ens ocupa, degut al període d’exàmens -i entrega de treballs- no he tingut tot el temps lliure que hagués volgut. El tema que ara tractarem és la vida de Carles Hug de Borbó-Parma i Bourbon-Busset, pretendent carlí al tron d’Espanya i Duc de Parma i Piacenza. En el text anterior vaig poder fer una breu introducció al carlisme i parlar una mica de la vida del pare de Carles Hug, aquí ja ens podrem centrar únicament en la vida del príncep que va pretendre ser Rei d’Espanya.

Carles Hug de Borbó-Parma

Carles Hug de Borbó-Parma

El príncep Carles Hug era fill de Francesc Xavier de Borbó-Parma i va néixer a París l’any 1930. Va tenir una intensa formació acadèmica i va viure de jove els difícils anys de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació del país on vivia per part de l’exèrcit alemany. El seu pare (que havia lluitat en la Resistència Francesa) va sobreviure a dos camps d’extermini nazis. Es va llicenciar en ciències econòmiques per la Universitat d’Òxford i en dret per la Sorbonne de París.

Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) el carlisme es va trobar –en paraules del mateix Carles Hug- en la pitjor situació de totes: Se encontró en el campo del vencedor pero vencido políticamente”. Hem de recordar que l’any 1937 el pare de Carles Hug es va oposar al decret del General Franco d’unir a falangistes i carlins en un sol moviment, aquesta decisió li va costar l’exili de la família reial carlina i l’apropiació del carlisme per part del Bàndol Nacional. Per tot això, l’any 1956, Carles Hug va començar a viatjar a Espanya amb la missió de reorganitzar el Partit Carlí. La relació del carlisme amb el règim –per tot el que ja hem dit- no era bona, i en més d’una ocasió les autoritats franquistes van expulsar el príncep fora d’Espanya. L’any 1962, Carles Hug, va voler conèixer de primera mà les condicions de vida de la classe treballadora i dels miners en particular, per tot això, sota la identitat falsa de Javier Ipiña va estar un estiu treballant a la mina asturiana del Sotón, d’aquesta manera va entrar en contacte amb els sectors més progressistes del carlisme: L’Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes i el Moviment Obrer Tradicionalista.

Fotografia dels dies en que Carles Hug va treballar de miner.

Fotografia dels dies en que Carles Hug va treballar de miner.

L’any 1962 va començar el Concili Vaticà II, el qual va rejovenir l’Església Catòlica. Aquests nous aires van influenciar en la reconstrucció que va fer Carles Hug del Carlisme. Carles Hug va creure que el carlisme i els ideals carlins del S. XIX havien de defensar-se des d’unes postures cristianes i socialistes autogestionàries. Pot semblar un trencament, però pel príncep no deixava de ser una adaptació als nous temps (una adaptació que no deixava de tenir la seva lògica). Però cal dir que el carlisme va continuar sent això: carlisme. Els principis cristians van continuar guiant el moviment (almenys a ulls de Carles Hug). La Pàtria i els Furs es van interpretar com a federalisme (amb autodeterminació dels pobles de les Espanyes) i construcció d’un estat on gran part de la sobirania estigués en els territoris històrics no en l’estat anomenat Espanya. L’any 1977, Carles Hug, va escriure el llibre: La vía carlista al socialismo autogestionario.

El príncep Carles Hug amb companys de la mina.

El príncep Carles Hug amb companys de la mina.

En plena reorganització del carlisme, Carles Hug, va començar una campanya per aconseguir el tron d’Espanya. El 29 d’abril de 1964 es va casar a Roma amb la princesa Irene dels Països Baixos i el mateix any el General Franco s’entrevistava amb ell per avaluar si entrava en el perfil de successor. Segurament Franco no veiés en ell el candidat ideal, perquè Carles Hug no va amagar les seves intencions de democratitzar Espanya i els membres de la família reial carlina ja començaven a ser considerats (per certs sectors del règim) com a príncipes rojos. Tot i l’entrevista amb el General, en diverses ocasions, Carles Hug va continuar sent expulsat d’Espanya.

Dues fotografies de Carles Hug i la Princesa Irene

Dues fotografies de Carles Hug i la Princesa Irene

Una vegada mort el dictador, l’any 1975, Francesc Xavier de Borbó-Parma (Xavier I pels carlins) va abdicar els drets a la corona espanyola en favor del seu fill Carles Hug. L’any 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats del règim no li varen permetre, de totes formes, clandestinament, va anar a Montejurra (Navarra) per presidir la tradicional romeria que celebra el carlisme cada any. Però aquella romeria d’aquell 9 de maig de 1976 passarà a ser un dels foscos capítols de la història d’Espanya.

Carles Hug i Irene amb el Papa Pau VI

Carles Hug i Irene amb el Papa Pau VI

El Partit Carlí i el seu líder no sabien que l’extrema dreta (espanyola, argentina i italiana) actuant amb la tolerància de l’Estat banyarien amb sang la terra del turó de Montejurra. Sixte de Borbó-Parma, el germà de Carles Hug, va agrupar entorn seu els elements més dretans del carlisme i altres forces d’ultradreta que juntament amb ells portaven armes de foc. La premsa d’extrema dreta ja parlava d’una operació per reconquerir Montejurra. Durant l’acte, des de les files de Sixte, es va disparar contra els carlins d’esquerra. Sorprenentment, la policia va protegir als assassins i no a les víctimes. Al acabar la jornada, Sixte va ser detingut, però abans que fos interrogat el govern en va ordenar l’expulsió. Els altres criminals es van beneficiar de la llei d’amnistia. Aquests tràgics successos es van traduir en un greu debilitament del Carlisme, el qual va acusar a l’Estat d’estar darrera dels assassinats.

El Partit Carlí va patir moltes traves legals per a poder-se presentar a les eleccions: Fins l’any 1977 Carles Hug va tenir l’entrada vetada a Espanya i fins l’any 1979 no li varen concedir la nacionalitat espanyola. El govern no va legalitzar el partit fins més tard de les eleccions de 1977 (va ser legalitzat més tard que el partit comunista!). A les eleccions de 1979 Carles Hug es va presentar a Navarra liderant el partit i aconseguint un 7,72 % dels vots però no va obtenir representació. L’any 1980 decideix abandonar la política activa, la qual cosa no va significar renunciar als seus drets dinàstics o a la representació del carlisme. L’any 1981 va marxar a Estats Units on va treballar durant 20 anys de professor a Harvard.

Carles Hug amb dos dels seus fills. El de l'esquerra és Carles Xavier.

Carles Hug amb dos dels seus fills. El de l’esquerra és Carles Xavier.

Tot i haver abandonat el lideratge del Partit Carlí va anar participant en diversos actes carlins i culturals. L’any 2010 va morir a causa d’un càncer de pròstata a la ciutat de Barcelona i va ser enterrat a la Basílica de Santa Maria de Steccata (Parma). El seu successor i hereu al Tron d’Espanya va ser el seu fill: Carles Xavier de Borbó-Parma. Amb la seva mort va venir també la mort d’un home que podria haver estat el nostre Rei i que Déu sap per quins camins hagués portat les Espanyes.

Jordi Aragonès

El monarca rebel (part I)

Benvolguts lectors, tinc avui el plaer d’escriure sobre la interessant vida del Príncep Carles Hug de Borbó-Parma (1930-2010) el qual fou duc de Parma i Piacenza, cap de la casa ducal de Parma i pretendent carlí al tron d’Espanya. Obra seva és la conversió del Partit Carlí en una formació socialista autogestionària. Sobre aquesta conversió en destacaria el seu llibre: “La vía carlista al socialismo autogestionario”.

De totes formes, abans de parlar sobre aquest aristòcrata, crec que seria convenient fer una brevíssima descripció històrica del moviment carlí.

L’any 1833 amb la mort del Rei Ferran VII es va produir a Espanya un conflicte dinàstic entre els partidaris de coronar a Carles Maria Isidre (germà del difunt Rei) i els partidaris d’entronitzar a Isabel (filla de Ferran). Pocs anys abans de morir, Ferran, havia derogat la Llei Sàlica que impedia regnar a la seva filla, aquest fet va ser considerat il·legal pels partidaris de Carles (els carlins) llavors va començar la primera guerra carlina, que seria la primera de 3 guerres civils que s’estendrien al llarg del segle XIX. Amb l’excusa del plet successori es van enfrontar dos mons diferents, dos maneres d’entendre la societat i el govern. Per un costat estaven els defensors de la monarquia tradicional, representada pel pretendent Carles (Carles V pels carlins) i defensada per gran part del clergat rural i els camperols de Navarra, País Basc, Catalunya, València i Aragó. A l’altra banda estaven els defensors de l’Espanya liberal, els defensors d’Isabel, la burgesia, i una part important de la noblesa.

–          La primera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1833 al 1840.

–      La segona guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1846 al 1849 i es va produir majoritàriament a Catalunya.

–       La tercera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1872 al 1876 i va enfrontar al pretendent Carles VII (possiblement el Rei carlí amb més dots de comandament i lideratge) amb els governs d’Amadeu I, la I República Espanyola i Alfons XII.

Al llarg del segle XIX el carlisme va desenvolupar una ideologia centrada en els principis de: Déu, Pàtria, Furs i Rei.

–           Déu: Defensa dels principis cristians i tradicionals de les Espanyes.

–     Pàtria: Defensa d’una concepció d’Espanya contraria al centralisme, anterior al nacionalisme, més pròxima a la idea d’Imperi (diversos pobles units sota una mateixa corona i una mateixa Fe).

–        Furs: Defensa de les lleis pròpies dels antics regnes i principats que formaven les Espanyes. L’organització foral permet als regnes de la corona governar-se a si mateixos.

–          Rei: Defensa de la legitimitat del Rei carlí. El Rei carlí és qui vetlla per la defensa dels principis abans esmentats i que estan escrits per ordre d’importància.

Carlisme

Després de la derrota en la tercera carlinada el moviment carlí intentà altres aixecaments però no ho aconseguí, es dedicà llavors a l’activitat política hi ha consolidar un autèntic poble carlí dins d’Espanya. Una comunitat de persones que es reunien als cercles carlins per parlar de les vivències o que organitzaren mútues de salut.

Com ja havien demostrat en anteriors ocasions l’amor que sentien per la seva terra era notori. Quan l’any 1905 la redacció de la revista satírica ¡Cu-Cut¡ juntament amb la de La Veu de Catalunya foren assaltades per l’exèrcit espanyol (amb el pretext de que havien ofès a l’exèrcit) el carlisme participà al costat dels nacionalistes catalans i dels republicans en la formació de la Solidaritat Catalana, una formació política que tenia com a objectiu defensar la dignitat de Catalunya.

El pretendent carlí Jaume III es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i el moviment fou sistemàticament perseguit. L’any 1930 el carlisme presentà la seva proposta d’Estatut de Catalunya, en ell es defensava el concert econòmic, el català com a única llengua oficial, la possibilitat de confederar els territoris coneguts com a països catalans i altres punts molt interessants de llegir. De totes formes, amb la proclamació de la II República i l’espiral anticristiana que vivia el país, el carlisme es va centrar bàsicament en la defensa del catolicisme i l’oposició a la República. Després de tenses negociacions, l’any 1936, el carlisme posà els seus requetès a disposició de la sublevació. Aquell mateix any el pare de Carles Hug fou nomenat regent i entrà a Espanya on participà en la Guerra Civil.

Qui era el pare de Carles Hug?

Francesc Xavier de Borbó-Parma i Braganza, va néixer a Itàlia l’any 1889 i era fill del Duc de Parma i nét del Rei de Javier IPortugal.  Cursà els estudis universitaris a Paris i quan començà la I Guerra Mundial hi participà dins l’exèrcit belga. Participà en els preparatius de la Guerra Civil Espanyola però l’any 1937 no acceptà el decret d’unificació entre carlins i falangistes i per aquest motiu fou expulsat d’Espanya. Un cop acabada la guerra el carlisme sofrí una expropiació dels seus bens i l’hostilitat del nou règim franquista. Quan començà la II Guerra Mundial i degut a les seves conviccions cristianes i antifeixistes lluità dins la Resistència francesa. Va ser per aquest motiu que acabà als camps d’extermini de Natzweiler primer i de Dachau després. Va abdicar per motius de salut l’any 1975 però Carles Hug ja feia temps que havia pres contactes amb la política.

Jordi Aragonès

¿Y si fuera España quien se independizara de Castilla?

Buenas tardes, soy consciente de que el título de este escrito es por lo menos extraño e incluso desconcertante, pero dejadme explicar.

La España actual -la que entienden en Madrid- es inviable y tiene fecha de caducidad, no existe. Es un error secular que empezó hace más de 300 años y destruirá hasta la última esencia de la España real. ¿Pero que es España? España es una suma de múltiples realidades, de distintos pueblos, una unión de naciones que en el pasado se entendieron para lograr objetivos comunes. Hasta el reinado del emperador Carlos I esta visión de España se entendió bastante bien. Se entendía que en España convivían varios reinos que se gobernaban a si mismos y compartían un mismo Rey. Pero después empezó la enfermedad que acabará con España. El centralismo. La voluntad castellana de imponerse sobre los otros pueblos de España. El provincianismo reductor que tanto defienden ahora PP, UPyD, PSOE… Ya en el S. XVII esta enfermedad le costo a España la perdida de Portugal y la proclamación de la primera república catalana. Desde entonces el Imperio Español ha ido autodestruyéndose por la incapacidad castellana de gobernar. Con la llegada de los Borbones el proceso se disparó.

 Carlos I

La idea de una España imperial, grande, capaz de integrar multitud de reinos y naciones, que promoviera la cultura de todas sus partes la acabaron defendiendo justamente aquellos que más sufrían las políticas castellanizadoras del estado español. Me refiero a los intelectuales  catalanes. Al otro lado estaba el provincianismo centralista castellano, este que en la actualidad parece ser que se ha propuesto llevar a Cataluña a la larga lista de estados separados de España (léase Castilla). Son dos visiones totalmente opuestas. La primera –la viable- es de corte imperial, grande, enriquecedora y posiblemente demasiado intelectual para entrar en las mentes del actual gobierno del PP (no cambiaría nada si el gobierno fuera del PSOE, la seguiría viendo como una amenaza a su idea provinciana del estado). La segunda –la inviable- es provinciana, pequeña, solo permite una realidad (la castellana, mal denominada española), es la visión que ha substituido el Imperio por un pequeño estado nación y desgraciadamente hace más de 300 años que se está aplicando y los resultados son claros: Observen un mapa de España del siglo XVI y compárenlo con uno de actual.

Eugeni d'Ors

 En la actualidad el gobierno central sigue defendiendo esta política que tan malos resultados ha conseguido a lo largo de los siglos. A lo mejor son conscientes del error y ponen en práctica lo de mantenella y no enmendalla. Cuando el ministro de educación pide españolizar a los niños catalanes falta a la verdad. El ministro está pidiendo castellanizar a los niños catalanes. Porqué la lengua que quiere promover es el castellano (ellos le llaman español, pues resulta que solo el castellano puede llamarse español) y la cultura que quiere promover es en teoría la castellana. Digo en teoría porqué en España se maltrata incluso la cultura castellana. Por culpa de esta actitud, España, a lo largo del tiempo, se ha hartado de Castilla y se ha ido separando de ella. Se separó la España portuguesa, la España americana, la España africana y ahora nos queremos separar la España catalana. Y es que hemos sido nosotros, los catalanes, los que hemos defendido –sin éxito- una España imperial en el S. XX y ahora nos hemos hartado. Por esto a Castilla le toca -otra vez- ver como España se separa de ella. Al final de este proceso Castilla tendrá una sola cosa positiva, podrá gobernar un auténtico estado nación. Habrá podido olvidar para siempre el sueño imperial y podrá disfrutar de su homogéneo y pequeño estado nacional.

Jordi Aragonès

T’han parlat massa dels saguntins i dels que per la pàtria moren

Bon diumenge a tothom. En un inici anava a escriure aquest text en castellà, però atès que vull parlar de la tràgica història d’Espanya l’escriuré en català. Perquè per mi Espanya hauria d’haver estat l’Espanya gran que demanava Cambó, una unió de diverses nacions sota una mateixa corona hispànica (la nació de nacions). Però la història ha estat molt diferent i encara avui els errors del passat tornen i amenacen de nou.

A Catalunya molta gent ha dit prou, ja no creuen en l’encaix dins l’estat espanyol i reclamen ser consultats sobre quin estatus volen per al Principat. No és d’estranyar, han passat més de cent anys i encara no s’ha reconegut a Catalunya com a nació. El catalanisme d’abans de la guerra -tant Esquerra Republicana com la Lliga Catalana- volia ajudar a Espanya, volia que s’acceptés la dimensió gran d’Espanya, que és reconegués la seva diversitat. En definitiva, es volia acabar amb l’Espanya petita, amb la visió únicament castellana d’Espanya, és volia ajudar a que el projecte tingués futur i no només un passat ple de derrotes i sang. Però en tots aquests anys ben poc s’ha aconseguit. Ni el Partit Popular –procliu a citar a Cambó- ha acceptat el motiu de l’existència política d’aquell catalanista empordanès, és a dir, no ha reconegut a Catalunya com a nació. I quan des de terres catalanes es diu prou i es demana una consulta sobre el futur de Catalunya, des de Madrid s’ofereix una millora del finançament però sense arribar al concert basc. Realment no hi ha visió política. I quan més es tardi a permetre que la gent voti més augmentarà el desencís amb Espanya (llegeixis Castella).

Armada "Invencible"

Però a Espanya li ha sortit un altre element que vol acabar amb ella, un altre element que vol reduir-la, separar-la i fer-la més desgraciada. I el pitjor de tot és que aquest element vol fer-ho en nom de la salvació d’Espanya. Em refereixo a la unió de diverses formacions d’extrema dreta que ja han anunciat que vindran de caza  a Catalunya. És un mal que afecta a Espanya des de ja fa massa temps. Però m’agradaria que parlessin clar, aquests radicals no en volen saber res d’Espanya, per ells la paraula Espanya és una altre manera de dir Castella. Volen una Espanya sota el domini castellà on les altres identitats estiguin subjugades al Regne de Castella. L’Espanya que ells defensen no és Espanya, és Castella. No és l’Espanya per la que va lluitar Rafael Casanova i tants altres catalans, en definitiva, no és l’Espanya que va morir el 1714. Quan els extremistes van atacar la delegació de la Generalitat a Madrid ens hauríem de fixar en el moment en el qual van tirar la Senyera al terra. Qualsevol persona que estimi l’autèntica Espanya no farà un gest d’aquestes característiques, doncs només s’aconsegueix trencar encara més els lligams entre nosaltres els catalans i la resta de l’estat.

Són ja masses anys intentant crear una Espanya gran, una Espanya en la que ens agradi viure i no s’ha aconseguit res. Per tot això molts catalans tornem a dir Adéu Espanya.

Jordi Aragonès

Nazis ens diuen…

Som molts els catalans que estem cansats que ens diguin nazis. No entrarem a debatre aquest curiós tema perquè em sembla ridícul acusar al catalanisme de ser allò que tant va combatre durant la dècada dels 30. Avui parlaré del cas dels jueus els quals van sofrir durant el S. XX la Shoah a mans del nacionalsocialisme i dels seus aliats, tot i que ara resulta que l’extrema esquerra els acusa de ser nazis amb el poble palestí. Aquesta actitud d’aquesta determinada esquerra es va fent cada cop més greu i al final arribem a veure tristos espectacles com els de fer pintades a llibreries jueves o impedir concerts de grups israelians.

Però igual que passa amb les acusacions fetes als catalans la història desarticula aquestes estrafolàries teories.

De fet s’acusa a l’Estat d’Israel de ser nazi amb el poble palestí -aquesta acusació ja demostra una gran incultura- però caldria veure quin dels dos bàndols ha tingut més relació amb el nazisme. La resposta és aquesta: Certs sectors palestins. Si mirem al passat estaria bé recordar al Gran Muftí de Jerusalem i líder nacionalista palestí Muhammad Amin al-Husayni col·laborant activament amb el III Reich. Aquest home va ajudar a crear una divisió de les SS formada per musulmans de Croàcia i Bòsnia-Herzegovina que va destacar per ser una de les més sanguinàries de la Segona Guerra Mundial. A més a més, quan els jerarques nazis volien deportar a Palestina a 400.000 jueus el Gran Muftí va pressionar perquè no fossin deportats i es procedís a assassinar-los.

El Gran Mufti amb Hitler

El Gran Muftí passant revista a les tropes

El Gran Muftí amb l'exèrcit del III Reich

Però les relacions entre nazisme i nacionalisme radical palestí encara duren, només cal veure les fotografies de milicians de Hamas i altres grups terroristes amb el braç alçat i mostrant esvàstiques. Aquesta simpatia cap al nazisme neix de l’admiració que alguns radicals senten pel cruel extermini que es va practicar al poble jueu.

Hamas amb el braç alçat

Salutació romana

Salutació romana

El que l’extrema esquerra s’hauria de preguntar també –tenint en compte els valors que aquí defensen- és com quedarien els drets de les dones o dels homosexuals en un eventual estat palestí.

Jordi Aragonès